Kagami  (2007 - 2010)

Em reflecteixo en cada gota de pluja, en cada dona, en cada home. Veig la meva imatge entre la multitud, a través dels paraigües transparents que solquen els lluminosos i evanescents carrers de Tokyo. La pluja m’envolta, m’acarona, em colpeja i em neteja…
                                                                                                                                                                                                             César Ordóñez



                                                                                                                             Sueño líquido

Himitsu - III




Min-chan

Recuerdos de Akasaka



Mayonaka



Into the rain



Ginza mon amour



Red rain



New Otani



White dreams



Emi-chan



Kamakura


Afterdark



Wild dreams



Jingumae

 

 

Mask - II



Sinjuku angels

 

mask - I



Tokyo from NY



Hostesu



Kagami



El projecte Kagami (mirall en japonès), es podria definir com un viatge d'introspecció que continua el camí traçat per la sèrie Ashimoto l’any 2008. Igual que aquesta, té per escenari vital i geogràfic la ciutat de Tòquio. I en aquest espai, que m'allibera i m’alleugereix de qualsevol idea preconcebuda, i em permet una mirada més fresca sobre mi, reflexiono sobre el concepte d'identitat.

L'exposició, composta per prop de 30 fotografies en color, expressament en diversos formats i acabats, i dues peces de vídeo-creació, es transforma en un mosaic de "miralls" que, a través d'imatges de la ciutat i la seva gent, i de una manera fragmentada, van reflectint els meus pensaments, els meus dubtes i els meus sentiments. Trobades fugaces, instants plens, desigs conscients i inconscients, realitats oníriques i somnis reals. Imatges que utilitzo per a qüestionar la meva identitat, i reflexionar sobre la seva realitat i variabilitat.

"Què és més real: el que vivim, el que somiem, o el que creiem haver viscut?. Qui és més real: el "jo" que som, el "jo" que ens agradaria ser, o el "jo" que creiem ser?. ¿Aquest "jo", la nostra "identitat", és immutable, o al contrari, canvia segons el lloc i el moment en el qual ens trobem? "

                                                                                                                                                                                                             César Ordóñez

..................

La invitació del mirall

En les llegendes que expliquen l'origen del Japó, té un paper destacat un mirall que reflecteix els raigs amb què la deessa del sol, Amaterasu, il·lumina i dóna vida al món.

Kagami, "mirall" en japonès, és el títol d'aquest projecte de César Ordóñez, un joc d'imatges amb el qual l'autor segueix il·luminant els seus passos pel país asiàtic. En aquest treball, Ordóñez no sap què escenes sortiran al seu encontre. Aquest és l'esperit: posar en pràctica la fluïdesa artística i deixar-se convidar per una mirada diletant, sense intenció prèvia ni idees preconcebudes, per tal de trobar nous motius. Com en una anterior sèrie, la celebrada Ashimoto, darrere del seu magnetisme està l'impuls de viure, de veure, de fer del viatge l'experiència per definició.

Des d'antic, el mirall simbolitza la variabilitat, la multiplicitat i la imaginació. També apareix en els mites com la porta per la qual l'ànima es pot dissociar i "passar" a l'altre costat. Seguint intuïtivament aquests sentits, Kagami s'ofereix a tantes interpretacions com a espectadors, a tantes lectures com ulls es posen sobre aquestes imatges robades a l'atzar dels carrers de Tòquio. I a tants salts com vulgui la pròpia recerca de l'artista.

Albert Martínez López-Amor

..................


Kagami: la ciutat duplicada

Quan un artista tria un tema com a eix central del seu treball està fent una declaració d’intencions que ens parla del que vol aconseguir, o com a mínim del camí que ha triat per poder-ho fer. Japó és un dels elements que defineixen el treball de César Ordóñez, però no l’únic. També hauríem de parlar de la voluntat de capturar amb la càmera fotogràfica determinats instants de la vida d’una ciutat i dels seus habitants. He fet servir la paraula “determinats” deliberadament: l’elecció d’una cara del políedre que constitueix una ciutat ens indica on podem situar a l’observador.

El que cerca César Ordóñez al Japó –i es reflecteix en les imatges que produeix– no és l’exotisme oriental que perseguien els romàntics del dinou, ni certament el reflex d’una societat supertecnològica que enlluerna a determinats geeks de pa sucat amb oli. És més senzill que tot això, persegueix distanciar-se, allunyar-se. Si la Lluna estigués habitada probablement ja estaria allí. Tota aquesta distància quilomètrica li permet una mirada innocent que a casa li costaria trobar, es a dir, una mirada sense prejudicis. La primera persona de qui es vol allunyar Ordónez és d’ell mateix, per reconstruir-se de nou al Japó, on la seva identitat, lliure de lligams, pot observar com les coses que l’envolten l’influeixen.

Fa més de 20 anys que Cesar Ordoñez va començar a mostrar en públic els treballs realitzats amb voluntat artística. L’any 1999 amb la sèrie de retrats titulada Japonesos, que es va poder veure al CCCB, podríem dir que inicia una línia de treball amb la que gradualment ha anat aprofundint, i que es consolida amb Harajuku Flava de l’any 2007. En aquest període la seva obra ha evolucionat des d’un naturalisme més proper al fotoperiodisme a l’ús, cap a la simplicitat formal que implica no tenir por de realitzar fotografies amb un cert component volgudament artificial, mantenint com a constant un punt escenogràfic que ens fa qüestionar el que veiem i el que no veiem, permetent-nos intuir el que passa just fora de l’enquadrament que l’artista ha decidit mostrar-nos. Un paradigma d’això seria la sèrie Ashimoto realitzada entre 2007 i 2009, on podem veure fotografies de peus de dones, realitzades amb voluntat d’imatge robada, que suggereixen molt més del que mostren. Finalment el paisatge, que sempre havia estat present en el seu treball, guanya pes i desplaça a la figura humana. De forma que les persones que habiten ell llocs fotografiats –absents a les imatges— es fan presents en els objectes amb que moblen els carrers de les seves ciutats: un senyal de tràfic, una bicicleta, una escala, una sala sense cortinatges –el fatigós invent europeu— que ens permet veure com es viu i com es treballa en aquella banda del carrer.

Tant en Japonesos com en sèries posteriors, especialment Ashimoto, l’artista fa servir el reportatge documental com a element per articular la narració, la construcció del significat del seu treball, obtenint una uniformitat estètica que determina la percepció de cadascuna de les peces reforçant el conjunt final. En Kagami, César Ordóñez puja un graó seleccionant peces que tenen entitat individual com a peces aïllades però que reforcen la seva identitat quan les veiem successivament. Cada fotografia triada forma part d’un gran trencaclosques que inclou imatges recents i d’altres més antigues, però encaixades de forma que ens permet fer una lectura lineal de la seva tesi de treball. Les diferents fotografies seleccionades, amb la inclusió d’altres elements (un mirall, projeccions de vídeo) en un muntatge senzill però molt efectiu, atrau a l’espectador entre la curiositat i la complicitat, i li permet reconstruir amb les seves claus personals, el món que l’artista ha edificat.

Màrius Domingo

..................

Miralls d'identitats (més sensualitat nipona)

Com a continuació de la sèrie Ashimoto, una celebració refinada i gens vulgar de la sensualitat femenina condensada en peus de dones japoneses, César Ordóñez presenta ara Kagami (mirall, en català) un conjunt de fotografies que tornen a explorar la cultura nipona des d'expectatives personals. Ordóñez sent una fascinació irreprimible pel Japó i en especial per Tòquio, però no pas obcecat en la recerca d'exotismes i extravagàncies sinó necessitat d'una calma, d'un distanciament amb el seu entorn que li permet crear d'una manera desacomplexada. A Kagami, Ordóñez ens parla de l identitat, tan lleugera en el temps d'avui, i ens convida a emmirallar-nos (com ell mateix fa) en les imatges d'unes dones que, presumint d'innocència maliciosa, no poden emmascarar la seva fragilitat.

Maria Palau

PRESÈNCIA  núm. 2000 | 25.06.2010

 


>>> Descarregar dossier