No som illes (2013 - 2018...)


A “No som illes”, Ordóñez ens mostra paisatges poètics propers a l'abstracció, amb una intenció marcadament reflexiva i transformadora. Les fotografies d'aquesta sèrie, creades a partir de formes simples, capten la bellesa senzilla de les illes, una bellesa que té la capacitat de commoure'ns i connectar-nos amb la puresa de la natura. Paisatges que, de manera simbòlica, representen el vincle tel·lúric entre tots els éssers humans.

































 

 

 

Illa: Porció de terra envoltada per aigua. I també una zona clarament separada de l'espai circumdant, en estacions, aeroports, vies públiques, etc.

Així ens veiem amb massa freqüència: com illes, separats i desconnectats de la resta de la humanitat. Envoltats per un espai buit que, de manera il·lusòria, ens protegeix d'una societat que creiem hostil.

Però la realitat és una altra: les illes no suren al mar, són terres emergides des de l'escorça terrestre i connectades amb la part sòlida del planeta. Així mateix, tots els éssers humans estem interconnectats molt més del que podem imaginar, i també amb la mateixa natura.

No som illes i les illes tampoc ho són.

 

Thomas Merton, escriptor, teòleg i místic (1915-1968), el 1955 va escriure: "No man is an island". En aquest llibre descriu el nostre profund i invisible vincle amb les persones que ens envolten i amb tot el gènere humà, per més que intentem allunyar-nos, aïllar-nos o desvincular-nos dels altres.

"No som illes, formem part d'una societat, i encara que no ho sospitem, encara que no ho vulguem, fins i tot encara tractem d'evitar-ho, els nostres actes, de qualsevol signe, tenen una repercussió directa o indirecta sobre els altres i sobre el nostre entorn. I inversament aquestes mateixes persones, el nostre ambient social i les notícies que ens arriben dels llocs més llunyans, afecten d'una manera o altra el nostre pensament, el que sentim i com actuem".

"Res, absolutament res té sentit, si no admetem que les persones no són illes, independents entre si; tota persona és un tros del continent, una part del tot". (Thomas Merton, 1955).

 

¿Com traslladar aquesta idea del logos al llenguatge fotogràfic?

 

Inopinadament, una possible resposta em va arribar en un viatge a Canàries. Absort per la visió del vast oceà ―a estones embravit i a estones serè―, i del foc latent present en les roques volcàniques, em vaig sentir més connectat que mai amb el meu entorn visible i invisible. Contemplant la bellesa pura i verdadera, vaig començar a experimentar el vincle de què parlava Merton. (C. Ordóñez)

 

Els mars que aparentment ens separen, són els mateixos mars que ens donen la vida i que han permès la connexió entre tots els pobles de la Terra. Les roques illenques, aparentment desconnectades de la resta del món, segueixen mostrant la seva indissoluble unió amb l'escorça terrestre en el seu passat volcànic.

El projecte “No som illes juga amb l'aparent contradicció entre el mateix títol i els llocs on estan creades les obres (sempre en illes), amb l’objectiu d’activar el nostre esperit crític i la capacitat per qüestionar paradigmes establerts.

Els seus paisatges poètics, d’una manera simbòlica, representen el vincle tel·lúric entre tots els éssers humans. Ens mostren una bellesa senzilla ―gairebé abstracta― que té la capacitat de commoure'ns i connectar-nos amb la puresa de la natura i l'energia vital de la Terra. Una bellesa que ens recorda que, com a integrants del tot, també som part de la seva essència. També som natura.